Educación. ¿Neutra e imparcial? (II)

A raiz de la campaña que lanzaron las NNGG del PP para denunciar de forma anónima a docentes que adoctrinan en los centros educativos  se han vertido muchas opiniones. Aquí pueden leer las de los sindicatos de educación.

Pero son muy sintomáticas las que proceden de ámbitos conservadores, en especial porqué coinciden con unas polémicas manifestaciones en clase de la docente del CEU Gloria Casanova que también han merecido su valoración.

En la tertulia en Ser Castellón se pudieron  escuchar opiniones que, afirmando respetar la libertad de cátedra, exigían a los docentes una labor educativa aséptica. Nada nuevo, una posible pérdida de neutralidad es la excusa de los cachorros del PP para lanzar esa campaña de delaciones anónimas.

De manera muy parecida el President de la Generalitat indicaba que los docentes deben dedicarse a enseñar, dejando aparte sus ideas o “gustos”. Como una muestra de todas estas voces pueden leerse las declaraciones del coordinador de comunicación del PP en Castellón Miguel Barrachina.

En todas ellas se plantea que mantener una determinada postura por parte de los docentes puede ir en contra del derecho a la libertad ideológica de los alumnos y por ello  se exige que los enseñantes olviden que ese derecho también es suyo.

El derecho a la libertad ideológica es inherente a cualquier democrácia. Nadie puede ser privado de él. El derecho a la libertad de expresión es también un derecho básico que, en la docencia, podemos equiparar a la libertad de cátedra. De ninguna manera se puede limitar la libertad de expresión en base a las creencias o ideológias de los demás. No se puede limitar el derecho a expresarse de alguién porqué a otros no les guste lo que uno dice.

Porque lo que uno expresa no ataca la libertad ideológica del que escucha. La libertad ideolológica se ataca cuando a una persona la obligan a callar. Aunque la excusa sea que el oyente se escandaliza.

Esto lo entienden muy bien los portavoces del PP cuando se refieren al caso de la docente del CEU.  Hablan acertadamente de libertad de cátedra, de que es posible no compartir las opiniones expresadas por una profesora, del debate necesario y enriquecedor. La Consellera de educación afirma incluso que no conoce con detalle lo sucedido y que para tener una opinión más cabal necesitaria información relevante.

¿Porqué no aplican ese mismo argumento a cualquier otra situación docente? ¿Porqué no rechazan las denuncias anónimas de difícil contrastación?

La respuesta tiene que ver con su concepción de la pluralidad y de la propia democracia. Todas las personas, sin excepción tienen derecho a la libertad ideológica, a la libertad de expresión y, en el caso de ser docentes a la libertad de cátedra. Toda persona, por otra parte, es responsable de sus actos y debe cumplir la legislación (no entraremos ahora en el imperativo ético de no cumplir leyes injustas) y la ley se debe aplicar cuando se lesionan derechos.  Y los docentes además deben cumplir su función con profesionalidad. Pero no es esto lo que los conservadores plantean aquí.

Lo que piensan es que hay opiniones que no se pueden expresar. Cuando piden neutralidad y asepsia están exigiendo que la expresión se limite a aquellas ideas que consideran aceptables y que deberían prohibirse aquellas que no les parecen adecuadas. Lo que plantean es que quienes expresan ideas que coinciden con las suyas estan enseñando, mientras que los que expresan otras opuestas estan adoctrinando. Lo que hay es una inversión interesada de los derechos de manera que sentirse ofendidos en sus conciencias lo interpretan como un ataque a su libertad mientras que hacer callar al autor de la ofensa les parece normal, neutral, aséptico.

Todos los años, cuando se acerca el 14 de abril y Rita Barberá prohibe que se toque “La muixeranga”, el himno de riego, las canciones de homenaje a las víctimas de la represión franquista enterradas anónimamente en las fosas del cementerio de València, con la argumentación que se puede ofender a  gente que piensa distinto.  Por supuesto, y como corresponde, se le desobedece. 

Es esta forma sectaria de entender la democraciá, los derechos y las libertades la razón de que no les alarme  la clara coacción ideológica que supone el que la asignatura de Doctrina Social de la Iglesia sea obligatoria durante tres cursos para los estudiantes de periodismo del CEU (Que admite magnanimamente una respetuosa discrepancia con la dóctrina católica),  tampoco el hecho de que se esté pagando con fondos públicos a los centros concertados que defienden un ideario concreto o que no les escandalice que se intente tapar la boca -y a veces lo consigan, con normas o con campañas despreciables como la que nos ocupa- a los docentes que no expulsan la realidad de sus aulas y hablan de la reforma laboral, o de la educativa,  o del sufrimiento de la mayoría de la gente que los rodea.

No aceptan que para enseñar hay que mojarse, respetar radicalmente los derechos de todas las personas, asumir y elaborar los conflictos que eso supone  y trabajar por y con la gente: alumnado, familias y comunidad. Enseñar no és servir a los dueños, no es obedecer a los que pontifican sobre qué es lo correcto, no es agachar la cabeza ante los que quieren imponer asepsia dictando que lo suyo, y sólo lo suyo, es lo neutro  y lo imparcial.

AHIR AMB ELS MINERS

A la fi CCOO de Castelló va posar un autobús i a les 4:20 de la matinada ens vam anar cap a Madrid.

Va ser emocionant trobar-se amb els miners que havien protagonitzat la marxa negra cap a Madrid i amb els milers i milers de persones que havien decidit acompanyar-los.

Jo defense les energies alternatives. Però perquè se que això serà molt positiu per a les persones. El que no es pot fer és deixar a la gent abandonada, sense mitjans per guanyar-se la vida. Hi havia signat un pla per anar tancant les mines d’una forma progressiva. Aquest pla d’ajudes és el que el govern ha incomplit condemnant a comarques senceres a la pobresa i l’emigració.

La manifestació va ser una demostració de solidaritat amb aquestes comarques i la seua gent i va ser també un exemple de civisme.

Allà hi havia gent de tot l’estat. Moltíssims asturians, però també es veien les rivindicacións de la marxa verda -per l’educació pública a Madrid- i pels serveis públics i contra les retallades.

Una cosa important és que, probablement , estaven tots els grups que “havien d’estar”. Estaven CCOO i UGT -que si que han fet un esforç clar en aquesta ocasió- junt a la CGT, la CNT (anaven un darrere de l’altre a la mani), es notava “Izquierda Unida”, hi havien banderes de “Izquierda Anticapitalista”, vam vore a gent de l’HOAC, i estava clar l’esperit del 15M encara que no portaren pancartes identificant-se.

Els bombers havien obert camí la nit anterior a la marxa negra a l’arribar a Madrid i es van fer notar en diverses fases de la protesta del dimecres: a les vores apalaudint als que passaven -i sent aplaudits- i en la mateixa mani amb el rètol de “bomberos quemados”,

No vam arribar als parlaments perquè ens van tallar les càrregues de la policia.

Jo vaig viure les càrregues policials només des de lluny. Es veia a la gent correr cap a nosaltres i s’escoltaven els trets i veiem el fum. Si vaig ser testimoni, uns quants minuts abans, de com s’anaven preparant tota la fila de lleteres que portavem al darrere, com adoptaven una posició totalment amenaçant -escuts, escopetes, porres…- quan tot el que es veia era una multitud la mar de pacífica.

A un company de l’autobús el van ferir a la cama amb una pilota de goma. Sagnava i anava coix, però no va ser comptat entre els ferits perquè no va passar pels serveis mèdics. Això va passar amb més gent.

La sensació que hem va donar és que el poder està preparat per “defensar-se” del poble. En aquest sentit van les compres de material policial. Els problemes personals i socials generats per una opció política inhumana no els importen. Per ells només és un problema d’ordre públic, i ho afronten així. Ja ho vam vore al Lluis Vives, ja ho vam vore al 15M.

Les seues actuacions polítiques agreujaran el problema, però això no tampoc els importa.

Estem patint un terrible atac contra les persones en tots els fronts i en tots els àmbits. Al mateix temps que aquesta manifestació passava a uns centeners de metres del Congrés dels Diputats, Rajoy estava anunciant totes les retallades que anava a fer. Totes, sense excepció, carreguen sobre les esquenes dels treballadors el pes d’una crisi que es culpa d’unes polítiques neoliberals totalment inhumanes, que només es basen en els interesso individuals. No sobra la política, el que cal és una política que no s’humilie sota els mercats , sino que els impose normes per obligar-los a actuar en benefici de la gent i no en contra de la majoria. Ens cal política -més política-, actuació dels poders realment democràtics que garantesquen els compliments dels drets humans, en lloc d’aquesta simulació que només és servilisme a interessos particulars i que esta anorreant els drets de la gent.

NOMÉS LLUITANT ACONSEGUIREM ATURAR-LOS. ELS MINERS, LES MINERES I LES SEUES FAMÍLIES HAN ESTAT UN EXEMPLE

EL DIA 11 OCUPEM MADRID!

ANEM A MADRID LES MARXES VERDES, BLANQUES, VIOLETES… ANEM A MADRID ELS ATURATS!

GOVERN DIMISSIÓ!! 

En l’enllaç de baix podeu entrar en el Facebook de suport als miners.

http://www.facebook.com/MovimientoCiudadanoDeApoyoALosMineros

DIFUNDIU: EL DIA 11 OCUPEM MADRID!

NOVES ESTRATÈGIES PER A NOUS REPTES (2)

(Llegir la primera part)

TÀCTICA I ESTRATÈGIA

L’educació és un servei públic. El treball de les persones que ens dediquem a l’educació només te sentit en la mesura en que satisfà un dret que totes les persones tenen. L’alumnat i les famílies poden i deuen exigir que se’ls ofereixca una educació de qualitat precisament perquè és un dret.

No ignore la participació de l’alumnat en les vagues i manifestacions. Se que també han participat moltes persones que no eren docents. Però les mobilitzacions, tot i que han tingut el suport de les federacions de pares i mares de l’educació pública, no han estat recolzades amb entusiasme per les AMPAs de cada centre o per les famílies individuals. Encara menys han sorgit d’aquestes entitats. No han interpretat les decisions dels governs com un atac gravíssim als seus drets. La protesta s’ha vist molt com una reivindicació de mestres, del professorat.

No hi ha defensa efectiva de l’educació que no passe per una mobilització social per un dret bàsic. Ha de ser molt més que una moguda dels docents per les seues condicions de treball.  Sense una ferma posició compartida i defensada conjuntament per ensenyants, famílies i comunitat front a un poder polític que respon només a interessos econòmics particulars, les mesures de degradació de l’educació pública no s’aturaran.

L’estratègia, per tant és clara: cal recuperar el sentit públic del servei educatiu. Ens devem als alumnes, pares, mares i comunitat. Estem al seu servei per satisfer el seu dret a l’educació, posem a la seua disposició el nostre saber i, entre tots i totes, aconseguirem objectius que compartidament considerem valuosos. Som, els docents, una peça clau entre els agents educatius, però no som els únics ni la nostra tasca és imposar una educació sense diàleg amb les altres parts implicades.

Algunes tàctiques adoptades darrerament són totalment oposades a aquesta necessitat estratègica. La protesta contra les retallades de sou suprimint activitats extraescolars i complementaries, per exemple, ha generat un augment de l’abisme entre famílies i docents. Però el mal ve de lluny. Quan es pretenen explicar les xifres escandaloses d’abandonament o fracàs escolar només per les carències de la societat, de l’alumnat o de les famílies -excloent explícitament de l’equació els docents-  la desconfiança creix. Quan es demanen canvis a tots els implicats excepte a nosaltres -experts en educació- que no estem disposats a canviar res d’allò que fem, l’escletxa que ens separa d’aquells que justifiquen la nostra tasca es fa més i més gran.

Fa temps que la complicitat entre famílies i ensenyants ha volat. I si afirmem  que només és culpa de les famílies estem continuant amb la mateixa dinàmica suïcida que ara estem pagant.

Cal recuperar la complicitat social que només pot basar-se en el diàleg, en saber escoltar que ens estan demanant, en saber explicar que els podem ajudar en les seues aspiracions. Aquesta és l’estratègia i no es acceptable cap tàctica que la debilite. A nosaltres ens va l’autoestima, el treball i potser la dignitat en això. La societat, la gent, les persones i nosaltres ens juguem el dret a l’educació.

Aquells que ens dediquem a l’educació hem d’oferir a la societat els nostres coneixements sobre educació. Hem de renovar la nostra metodologia amb les pràctiques educatives d’èxit. Renunciar a això és equivalent a que el sistema sanitari es negara a adoptar les millors tècniques per curar la gent.  L’aprenentatge per projectes, el cooperatiu, les comunitats d’aprenentatge són realitats que cada vegada són més conegudes. Si no som capaços de oferir-les al nostre alumnat, arribarà un moment en que els pares, mares i alumnes ens les exigiran i ens demanaran explicacions de perquè no hem aplicat , els que sabem d’educació, allò que clarament era eficaç per millorar l’aprenentatge de tots i totes. Aquesta es una tàctica de llarg termini que no contribueix a la necessitat estratègica fonamental. Els docents no som res diferent de la societat en la que estem. I la nostra tasca és imprescindible per obrir un futur millor.

D’accions concretes escriuré demà. Continuarà…