Sense cap dubte en els darrers anys han canviat algunes coses pel que fa a la mobilització de la gent de baix front als dictats del poder.
Podem establir fins i tot una data que va suposar el punt d’inflexió: el 15 de maig de 2011. Aquell dia simbòlic va continuar amb tot un seguit de manifestacions, assemblees, reivindicacions i desobediències alimentades per múltiples rebel·lies. Per antigues militàncies resistents i per moltes noves consciències de la realitat opressora que a tothom afectava.
El moviment que va sorgir d’aquest esclat, el 15-M, semblava ideal per aconseguir la confluència de moltes lluites disperses, l’àmbit on poder dialogar i poder trobar-se amb els altres, amb els que no pensen igual però volen avançar cap un mateix horitzó.
Cal no oblidar que va ser aquest moviment el que va injectar noves energies a la mobilització per canviar la realitat i que són part de la lluita dels de baix que pot fer trontollar l’ordre que sosté injustament als de dalt. Però no ha estat possible mantenir-lo com un punt de trobada d’idees diferents però que podien casar. La creença de que la millor manera de fer-se forts és marcar línies, progressivament més estrictes, que redueixen el cercle de participants a canvi d’unificar doctrina va infectar el moviment. La increïble pretensió d’invissibilitzar les banderes va fer fora a moltes persones que s’havien deixat la pell per poder-les dur o que se sentien identificades per elles. Les grolleres confusions i eternes discussions sobre pluralisme i neutralitat, partidisme, política i antipolítica, polítics i polítics, participació i representació, activisme, organització i horitzontalitat… han buidat el moviment de part del seu potencial.
Però va ser un moviment massiu possible i la idea força que el va generar continua avui sent tan vàlida com ho era en el 2011 i la necessitat de construir una alternativa política per la gran majoria de les persones és tan urgent com ho ha estat sempre. La gran majoria com subjecte constructor d’un nou sistema i cada persona -sense excepcions- com a beneficiària d’una acció política guiada per prioritats de dignitat -recuperació dels drets que a la gran majoria li han tret o mai a tingut-, de llibertat -que ha de deixar de ser sinònim de llibertat de comprar- i de sosteniment de la vida per tota la humanitat.
Per la construcció d’una alternativa política d’aquest tipus cal un àmbit de diàleg lliure, clar i explícit on s’han de donar tres processos indestriables.
El primer, d’expressió del que cada persona o grup pensa, el que garanteix que cadascú puga continuar sent allò que és, pensant allò que el fa ser diferent. El segon de confrontació d’alternatives amb una actitud de flexibilitat, d’aproximació de postures i de renuncia a allò accessori o que pot esperar per tal d’identificar allò irrenunciable. El tercer de generació d’un discurs compartit, d’un projecte inèdit i viable (Freire). Inèdit perquè serà nou, perquè estarà bastit de múltiples aportacions i de noves relacions entre elles. Viable perquè ha de ser un punt de partida de transformació social real.
La construcció d’aquesta alternativa exigeix trencaments. Qüestiona els partits polítics “d’esquerra” que, tenint pretensions de canvi del sistema, són incapaços de trencar alguns dels motlles que els limiten: la prioritat electoral, l’estructura per sobre les idees… Qüestiona els sindicats anomenats “majoritaris” perquè els obliga a separar-se del poder del que han estat massa a prop massa vegades i arrimar-se al poble sense corporativismes ni fragmentacions. Qüestiona a tota organització constituïda perquè sempre és difícil renunciar a allò que les diferència. I qüestiona a cada persona que ha d’abandonar els valors ficticis, però còmodes, que li han inoculat i ha d’activar-se per la implicació.
Les lluites individuals són importants, però com diu Isaac Rosa “No basta con apagar algunos fuegos “.
Que l’alternativa política és una exigència del temps que vivim ens ho indiquen tantes i tantes alternatives que sorgeixen com intents d’ajudar a fer processos com els descrits en aquesta entrada. La principal característica és que no pretenen ser una alternativa electoral, sinó ajudar a construir un discurs comú, facilitar el contacte i la confluència de les energies disperses. Perquè, com deia Gandhi, el poder injust no cedeix mai si no hi ha una força que l’obliga. La construcció conjunta d’una alternativa política és la primera pedra d’una força així.
___________________________
Alguns projectes en marxa:
Procés constituent a Catalunya impulsat per Teresa Forcades i Arcadi Oliveres.
“Frente Cívico Somos Mayoria” impulsat per Julio Anguita