CONSTRUÏM UNA ALTERNATIVA POLÍTICA

Sense cap dubte en els darrers anys han canviat algunes coses pel que fa a la mobilització de la gent de baix front als dictats del poder.

Podem establir fins i tot una data que va suposar el punt d’inflexió: el 15 de maig de 2011. Aquell dia simbòlic va continuar amb tot un seguit de manifestacions, assemblees, reivindicacions i desobediències alimentades per múltiples rebel·lies. Per antigues militàncies resistents i per moltes noves consciències de la realitat opressora que a tothom afectava.

El moviment que va sorgir d’aquest esclat, el 15-M,  semblava ideal per aconseguir la confluència de moltes lluites disperses, l’àmbit on poder dialogar i poder trobar-se amb els altres, amb els que no pensen igual però volen avançar cap un mateix horitzó.

Cal no oblidar que va ser aquest moviment el que va injectar noves energies a la mobilització per canviar la realitat i que són part de la lluita dels de baix que pot fer trontollar l’ordre que sosté injustament als de dalt. Però no ha estat possible mantenir-lo com un punt de trobada d’idees diferents però que podien casar. La creença de que la millor manera de fer-se forts és marcar línies, progressivament més estrictes, que redueixen el cercle de participants a canvi d’unificar doctrina va infectar el moviment. La increïble pretensió d’invissibilitzar les banderes va fer fora a moltes persones que s’havien deixat la pell per poder-les dur o que se sentien identificades per elles. Les grolleres confusions i eternes discussions sobre  pluralisme i neutralitat, partidisme, política i antipolítica, polítics i polítics, participació i representació, activisme, organització i horitzontalitat… han buidat el moviment de part del seu potencial.

Però va ser un moviment massiu possible i la idea força que el va generar  continua avui sent tan vàlida com ho era en el 2011 i la necessitat de construir una alternativa política per la gran majoria de les persones és tan urgent com ho ha estat sempre. La gran majoria com subjecte constructor d’un nou sistema i cada persona -sense excepcions- com a beneficiària d’una acció política guiada per prioritats de dignitat -recuperació dels drets que a la gran majoria li han tret o mai a tingut-, de  llibertat -que ha de deixar de ser sinònim de llibertat de comprar- i de sosteniment de la vida per tota la humanitat.

Per la construcció d’una alternativa política d’aquest tipus cal un àmbit de diàleg lliure, clar i explícit on s’han de donar tres processos indestriables.

El primer, d’expressió del que cada persona o grup pensa, el que garanteix que cadascú puga continuar sent allò que és, pensant allò que el fa ser diferent. El segon de confrontació d’alternatives amb una actitud de flexibilitat, d’aproximació de postures i de renuncia a allò accessori o que pot esperar per tal d’identificar allò irrenunciable. El tercer de generació d’un discurs compartit, d’un projecte inèdit i viable (Freire). Inèdit perquè serà nou, perquè estarà bastit de múltiples aportacions i de noves relacions entre elles. Viable perquè ha de ser un punt de partida de transformació social real.

La construcció d’aquesta alternativa exigeix trencaments.  Qüestiona els partits polítics “d’esquerra” que, tenint pretensions de canvi del sistema, són incapaços de trencar alguns dels motlles  que els limiten: la prioritat electoral, l’estructura per sobre les idees… Qüestiona els sindicats anomenats “majoritaris” perquè els obliga a separar-se del poder del que han estat massa a prop massa vegades i arrimar-se al poble sense corporativismes ni fragmentacions. Qüestiona a tota organització constituïda  perquè sempre és difícil renunciar a allò que les diferència. I qüestiona a cada persona que ha d’abandonar els valors ficticis, però còmodes, que li han inoculat i ha d’activar-se per la implicació.

Les lluites individuals són importants, però com diu Isaac Rosa “No basta con apagar algunos fuegos “.

Que l’alternativa política és una exigència del temps que vivim ens ho indiquen tantes i tantes alternatives que sorgeixen com intents d’ajudar a fer processos com els descrits en aquesta entrada. La principal característica és que no pretenen ser una alternativa electoral, sinó ajudar a construir un discurs comú, facilitar el contacte i la confluència de les energies disperses. Perquè, com deia Gandhi, el poder injust no cedeix mai si no hi ha una força que l’obliga. La construcció conjunta d’una alternativa política és la primera pedra d’una força així.

___________________________

Alguns projectes en marxa:

Procés constituent a Catalunya impulsat per Teresa Forcades i Arcadi Oliveres.

“Frente Cívico Somos Mayoria” impulsat per Julio Anguita

Clar que podem!!

Aquest blog afirma  que hi ha una lluita de classes, que els rics són plenament conscients d’ella  però que els oprimits no ho són tant. Aquesta ignorància juga a favor dels poderosos.

En aquest moment els de dalt tenen pressa per acumular tot el capital possible. Han aconseguit col·locar en el poder els seus lacais  que estan preparats per actuar ràpidament  a favor dels seus amos.  Les víctimes són tots aquells que tenen alguna cosa. Els que tenen un sou el voran reduït, els que tenen un treball el perdran, els que tenen drets voran com desapareixen, els que estan pagant una casa poden vore com se la queden els bancs i com continuen devent un dineral i encara tindran sort si no perden també la casa de qui els ha avalat. Les perdudes de bancs i empreses s’estan convertint en deute públic, fins i tot els deutes del equips de futbol!!

Els queden quasi tres anys per continuar arramblant amb tot. I pensen aguantar passe el que passe. Tothom sap ja que són uns lladres, tothom és conscient que són servidors pagats des de fa temps per enganyar al poble.

Ells s’excusen en una  legitimitat democràtica, però fa temps que l’han perduda perquè havien amagat les seues intencions amb molta cura per enganyar als votants. Es veuen enlairats i sostinguts per uns mitjans de persuasió que oculten el clam del patiment que està escampant-se pels carrers però la manipulació no pot amagar per sempre la veritat. Estan preparats per ofegar el desacord, la dissidència i la lluita contra l’opressió però hi ha molt de valor en les persones que estan disposades a lluitar per la justícia i la dignitat.

Els de baix  hem  d’aprofitar totes les oportunitats d’unir-nos, totes les possibilitat de reconèixer-nos com un conjunt de persones que comparteixen objectius contra els opressors, totes les ocasions de difondre la veritat.

Per això va ser tant important la intervenció d’ahir d’Ada Colau, com a veu de la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) a la comissió del congrés. Una dona valenta parla i per la seua boca sorgeixen les preocupacions de la majoria, les seus paraules ens enorgulleixen a tots i totes, la seua emoció és la nostra, la seua lluita és compartida per milions de persones.

Podeu vore la intervenció d’Ada  ací.

Si l’enllaç anterior no funciona -mai no se sap fins on pot arribar la censura- podeu provar ací.

Al final dels vídeos anteriors  només es veu la “bronca” del president de la comissió a la PAH i es talla la resposta d’Ada. Ací podeu escoltar-la, més una altra pretensió d’insultar-la per part del president i la intervenció de Joan Coscubiela deixant clar que les paraules del president no representen al conjunt de diputats.

I, finalment, si no teniu temps d’escoltar tota la intervenció, ací  podeu clicar per escoltar la frase més celebre de la PAH en aquesta intervenció.

El PP votarà en contra de prendre en consideració la ILP que han recolzat 750.000 signatures*. Votarà en contra del poble i a favor dels privilegiats.

Però les úniques lluites que es perden són les que s’abandonen. I aquesta lluita no l’abandonarem mai.

*El divendres 7/02/2013 les entitats promotores van anunciar que han aconseguit 1.402.845 signatures, quasi el triple de les necessàries.