Sobres

15 jul.

rajoy esfuerzoQuan dura és la tasca de governar!!! Res pot compensar l’esforç dedicat.  Els que ens manen es presenten com homes i dones que han renunciat als guanys que la seua excel·lència els garantia -en qualsevol altra vessant de la vida- i que han decidit assumir la ingrata tasca de conduir la societat pel bon camí.

Ara els venen parlant d’uns sobres mensuals, d’uns pocs miserables diners extres que mai podran, ni de bon tros, compensar tan gran sacrifici personal…

Així s’autojustifiquen.  La majoria de la gent pensa que són uns aprofitats  però hi ha una interessada part de la població que ja te un argumentari per vendre.

justicia golfaA més a més… no és ni il·legal cobrar un sobresou del partit que, amb els seus diners, pot fer el que li done la gana. Potser si que han afectat alguna norma quan cobraven sent ministres… però és una cosa perdonable. una mínima falta formal que no pot prendre’s seriosament en consideració si atenem a les preocupacions i treballs que afronten. I ha passat fa tant de temps!!!

Així es justifiquen davant la llei. La majoria de la gent  sap que són uns venuts però els jutges ja poden argumentar l’innocència.

I, a la fi, qui no faria una cosa semblant si estigués en la mateixa situació? No són tots els polítics iguals? No ho faries tu també o és que eres tonto?

Així es justifiquen davant el poble. La majoria de la gent te clar qui són els lladres però així han sembrat el dubte sobre totes les persones.

Aquest és el miserable poder que ens està afonant. Basat en la desconfiança entre la gent de baix, protegit per una legislació adaptada als seus desitjos i la complicitat de la justícia i argumentat sense vergonya i amb un llenguatge de xuleria i menyspreu. 

Mentrestant…

Les rendes dels treballadors baixen, les dels empresaris pugen; les tendes dels pobles tanquen, el comerç de luxe augmenta; els imposts a la majoria augmenten, els que graven als rics es redueixen; la gent perd el treball i la casa, els bancs se la queden i reben ajudes; els trens de les comarques pobres desapareixen, l’AVE s’enduu totes les inversions; les carreteres es degraden, les autopistes innecessàries i privades es rescaten; les prestacions sanitàries desapareixen, el pagament per serveis vitals augmenta; l’educació pública es massifica, la concertada rep terrenys públics per créixer;  la protecció social s’aprima, els iots de luxe deixen de pagar taxes de matriculació, el transport públic és dolent i s’encareix, els aeroports sense avions són la nova moda; les pensions es retallen, els sous dels directius augmenten…

uno de los nuestrosTot són diners furtats -molts diners i a moltíssima gent- que fan cap a poques mans i d’eixes mans ixen unes bones comissions, uns regalets, algunes mostres d’agraïment, algun que altre suborn, festes d’aniversari, jaguars a la cotxera, mítings entusiasmants, viatges de luxe, cases debades, sobres i caixes de puros farcits de pasta gansa… Son la justa recompensa al treball ben fet.

A la fi, per aquesta paga, han destruït el territori, han arrossegat a molt gent a la misèria i ens han furtat els drets.

Vos assegure que ho han fet quasi sense cap esforç.

 

 

TREBALLS FORÇATS VOLUNTARIS

29 maig

‘Programa de Recualificación Profesional de Desempleados Participantes en Trabajos Temporales de Colaboración Social’ Aquesta és la eufemística denominació del nou atac als treballadors que els converteix en ma d’obra forçada, barata, que ocupa llocs de treball però que no genera drets ni cotitzacions.

mans encadenadesL’administració pot convertir-te en esclau. Si quan t’ho manen no acceptes treballar voluntàriament debades et furtaran la prestació. O t’humilies o no menges ni tu ni qui de tu depenga.

Continua la destrucció de qualsevol dret social i laboral.

Si el treball no es voluntàriament voluntari, si pot ocupar a una persona durant un temps, si és necessari perquè  un servei es done, llavors és un lloc de treball amb tots els requisits. Ha de ser ocupat per una persona que cobre justament per fer-lo, que cotitze pels seus ingressos, que tinga tots els drets d’una persona treballadora.

No fer-lo així és un abús, un robatori i una estafa a una societat que passa dels 6 milions d’aturats i que veu com treballs imprescindibles acaben fent-se gratuïtament. Aquesta vergonyosa mesura es fa per aprofitar-se’n de l’extrema necessitat. Aquesta infame obligació converteix a les persones aturades en les seues pròpies enemigues forçades a acceptar condicions que  les perjudiquen.  Això és espantosa i inhumana explotació.

Els treballs temporals de col·laboració social són treballs. I cap frase embolicada ho pot amagar.

nadie manda si nadie obedeceDavant abusos com aquest cal la denúncia total  i l’acció més ferma per fer-la impossible . Els sindicats no s’han de quedar només en la protesta pública, sinó que ho han de portar als tribunals i negar-se a negociar altres aspectes mentre no es retire aquesta i altres mesures inacceptables. I han d’acudir als lloc on s’intente aplicar per tal d’ajudar a les persones afectades a desobeir. Potser tinguen que acudir al lloc de treball, però poden resistir-se a fer tot allò que se les mane.

Davant d’una injustícia com aquesta, la rebel·lió és un dret.

 

 

.

 

 

 

CONSTRUÏM UNA ALTERNATIVA POLÍTICA

11 maig

Sense cap dubte en els darrers anys han canviat algunes coses pel que fa a la mobilització de la gent de baix front als dictats del poder.

Lo imposible solo tarda un poco masPodem establir fins i tot una data que va suposar el punt d’inflexió: el 15 de maig de 2011. Aquell dia simbòlic va continuar amb tot un seguit de manifestacions, assemblees, reivindicacions i desobediències alimentades per múltiples rebel·lies. Per antigues militàncies resistents i per moltes noves consciències de la realitat opressora que a tothom afectava.

El moviment que va sorgir d’aquest esclat, el 15-M,  semblava ideal per aconseguir la confluència de moltes lluites disperses, l’àmbit on poder dialogar i poder trobar-se amb els altres, amb els que no pensen igual però volen avançar cap un mateix horitzó.

Cal no oblidar que va ser aquest moviment el que va injectar noves energies a la mobilització per canviar la realitat i que són part de la lluita dels de baix que pot fer trontollar l’ordre que sosté injustament als de dalt. Però no ha estat possible mantenir-lo com un punt de trobada d’idees diferents però que podien casar. La creença de que la millor manera de fer-se forts és marcar línies, progressivament més estrictes, que redueixen el cercle de participants a canvi d’unificar doctrina va infectar el moviment. La increïble pretensió d’invissibilitzar les banderes va fer fora a moltes persones que los partidos envejecierons’havien deixat la pell per poder-les dur o que se sentien identificades per elles. Les grolleres confusions i eternes discussions sobre  pluralisme i neutralitat, partidisme, política i antipolítica, polítics i polítics, participació i representació, activisme, organització i horitzontalitat… han buidat el moviment de part del seu potencial.

Però va ser un moviment massiu possible i la idea força que el va generar  continua avui sent tan vàlida com ho era en el 2011 i la necessitat de construir una alternativa política per la gran majoria de les persones és tan urgent com ho ha estat sempre. La gran majoria com subjecte constructor d’un nou sistema i cada persona -sense excepcions- com a beneficiària d’una acció política guiada per prioritats de dignitat -recuperació dels drets que a la gran majoria li han tret o mai a tingut-, de  llibertat -que ha de deixar de ser sinònim de llibertat de comprar- i de sosteniment de la vida per tota la humanitat.

Per la construcció d’una alternativa política d’aquest tipus cal un àmbit de diàleg lliure, clar i explícit on s’han de donar tres processos indestriables.

El primer, d’expressió del que cada persona o grup pensa, el que garanteix que cadascú puga continuar sent allò que és, pensant allò que el fa ser diferent. El segon de confrontació d’alternatives amb una actitud de flexibilitat, d’aproximació de postures i de renuncia a allò accessori o que pot esperar per tal d’identificar allò irrenunciable. El tercer de generació d’un discurs compartit, d’un projecte inèdit i viable (Freire). Inèdit perquè serà nou, perquè estarà bastit de múltiples aportacions i de noves relacions entre elles. Viable perquè ha de ser un punt de partida de transformació social real.

La construcció d’aquesta alternativa exigeix trencaments.  Qüestiona els partits polítics “d’esquerra” que, tenint pretensions de canvi del sistema, són incapaços de trencar alguns dels motlles  que els limiten: la prioritat electoral, l’estructura per sobre les idees… Qüestiona els sindicats anomenats “majoritaris” perquè els obliga a separar-se del poder del que han estat massa a prop massa vegades i arrimar-se al poble sense corporativismes ni fragmentacions. Qüestiona a tota organització constituïda  perquè sempre és difícil renunciar a allò que les diferència. I qüestiona a cada persona que ha d’abandonar els valors ficticis, però còmodes, que li han inoculat i ha d’activar-se per la implicació.

Les lluites individuals són importants, però com diu Isaac Rosa “No basta con apagar algunos fuegos “.

union_fuerzaQue l’alternativa política és una exigència del temps que vivim ens ho indiquen tantes i tantes alternatives que sorgeixen com intents d’ajudar a fer processos com els descrits en aquesta entrada. La principal característica és que no pretenen ser una alternativa electoral, sinó ajudar a construir un discurs comú, facilitar el contacte i la confluència de les energies disperses. Perquè, com deia Gandhi, el poder injust no cedeix mai si no hi ha una força que l’obliga. La construcció conjunta d’una alternativa política és la primera pedra d’una força així.

___________________________

Alguns projectes en marxa:

Procés constituent a Catalunya impulsat per Teresa Forcades i Arcadi Oliveres.

“Frente Cívico Somos Mayoria” impulsat per Julio Anguita

VENEZUELA Y LA INFORMACIÓN

17 abr.

Ya en otra entrada de este blog me refería a la manera de opinar sobre Chávez y sobre Venezuela como una buena medida para distinguir si un interlocutor aplica algún tipo de pensamiento critico a la realidad o se limita a repetir ideas construidas por otros sin cuestionar su corrección.

No niego, con esa afirmación, el derecho a pensar lo que cada uno piense, pero si cuestiono que siguiendo solamente las noticias que emiten los medios de persuasión españoles alguien pueda construir una visión propia sobre lo que sucede en Venezuela.

Ahora, tras las elecciones, nos podemos encontrar con este increible artículo de Luís Prados, o este otro de Juan Arias  en “El País”, un pretendido medio progresista que, ya desde hace mucho tiempo, renunció a cualquier resitencia. Simplemente se plegó a los que mandan. Con respecto a latinoamérica su desinformación es infame.

Esta es una respuesta de Pablo Iglesias: El País entre el golpismo y la basura periodística

Esta mañana, en Hoy por Hoy de la cadena Ser, al repasar los medios internacionales, los periódicos venezolanos elegidos han sido, sin excepción, contrarios a Nicolás Maduro y a la legitimidad de las elecciones. Curioso país aquel donde dicen que la libertad de expresión no existe y afirman que solamente sobreviven medios chavistas y, sin embargo un medio español  únicamente puede encontrar  medios opositores.

Curioso mundo libre el nuestro. Este supuesto paraiso de la pluralidad informativa donde la coincidencia en las lineas editoriales y la falta de voces de “la otra parte” lleva a una sospecha cada día más fundada: aquí manda solamente el capital y solamente su voz puede darse por buena.

Aquí les dejo el análisi de una televisión pública argentina sobre la cobertura de los principales medios (3′ 39″).

Y aquí el enlace a “La revolución no sera tansmitida”  (1h 15′) sobre la insurrección del pueblo que impidió el golpe de estado del 2002. Se debe mirar con espíritu crítico, pero es, definitivamente, otra versión. También estas opiniones y hechos deben conocerse.

Educació: Neutra i imparcial? (i III)

1 abr.

Les dos entrades anteriors les podeu llegir ací i ací.

I per fi, ja ens estem assabentant dels resultats de la campanya dels joves del PP: el diari “Mediterráneo” en la seua edició en paper del dissabte 30 de març revelava algunes de les denuncies.

ventiladorLa primera, diuen, la d’una mestra de valencià que va deixar de donar les classes i fent que les donaren els alumnes arran de la retallada de sou per part de l’administració. No se m’ocorre que té que vore això amb algun intent d’adoctrinament. De ser cert,  aquest fet suposa un incompliment de les funcions professionals, un comportament contrari als deures laborals, una conducta que hauria de portar a un expedient disciplinari i a una sanció. L’alumnat, les famílies i el centre ho hauran denunciat a la inspecció perquè mamprenga les mesures adients. Si no ho han fet, NNGG ho ha de fer immediatament, si no volen que interpretem aquesta denuncia com un intent d’embrutar la imatge de tot docent, o si no volen que interpretem la seua campanya com una excusa per inventar-se qualsevol bajanada.

acusadorCom possiblement no considerarien adoctrinament que aquesta mateixa falta laboral la cometera una mestra de castellà, una de matemàtiques o de religió catòlica,  sembla que ser de  “valencià” és la clau per considerar-lo com a tal. La perfídia dels mestres de valencià ja la va denunciar Alfonso Rus i, mentre ell no els remate, ja s’encarreguen els seus cadells de posar-los sota sospita.

caganerAixò ens porta a la segona denúncia que relaten: un mestre o una mestra que va usar en classe un article de “El Punt”. Una altra vegada veuen l’adoctrinament lligat a la llengua. Com, a més a més, l’origen del mitjà és català i com parla amb naturalitat de Països Catalans… De cap manera els del PP considerarien adoctrinament que un mestre de Torroella de Montgrí -posem per cas- utilitzara un article de “Mediterraneo” a les seues classes, o usar en l’escola un article de “La razón” o del “NY Times”. No denuncien tampoc com intent d’adoctrinament que l’ABC arribe gratuïtament al munt d’escoles que arriba. No sabem quin mitjà, que estiga integralment escrit en valencià/llengua catalana pot ser acceptable per aquests arxivers de denúncies anònimes tan curiosament orientades.

I, finalment, denuncien l’adoctrinament que suposa un foli, potser penjat en alguna aula, potser en un tauler d’un centre,  que crítica les retallades del govern amb imatges d’un lladre, el logotip del PP i altres referències als bancs, a la corona, etc.  I ací arribem al nucli de la qüestió. Els de NNGG pretenen considerar com adoctrinament tota crítica al seu partit i deixen al descobert la seua veritable vocació:  volen  ser els censors de la puresa de l’ensenyament, els comissaris polítics que controlen els continguts a l’aula, volen decidir què es pot dir i què no. Volen que els docents es senten vigilats.

libertad de censuraNo donen noms. Reben denúncies anònimes, mostren la seua “valencianía modelo PP” ferament antivalenciana, llancen unes quantes insinuacions contra l’escola pública als mitjans de comunicació i tenen, per a ús propi, una llista de docents “desafectes al règim”.

Quan els agradaria poder demanar un jurament de fidelitat a “los principios neoliberales del movimiento” i poder expulsar a qui no es mostre suficientment fidel! Però, si això no és possible, sempre poden donar informacions baix ma sobre persones sospitoses de no ser dels seus.

La campanya del joves de PP marca una tendència d’aquest partit cap a l’autoritarisme, però també és mostra d’una degradació de la democràcia que hauria d’haver mogut les seues institucions per impedir-la. El poder judicial, l’agència de protecció de dades o la Conselleria d’Educació, haurien d’haver actuat d’ofici per aturar aquesta indigna campanya contra l’escola, aquesta tendenciosa recopilació de dades, aquesta amenaçadora persecució.

Però, encara que les autoritats no intervinguen l’escola no pot cedir davant aquesta campanya d’atemoriment i d’intent d’interferir en la seua tasca de formar ciutadans lliures, crítics, responsables, solidaris i implicats amb el seu entorn. L’escola haurà de ser, una altra vegada, el lloc privilegiat de la llibertat d’expressió, de la resistència al poder, de l’exercici de la democràcia.

Dos exemples de l’esperit que no hem de perdre mai:

Carta abierta de un profesor valenciano a NNGG

Entrevista a José Luís Sanpedro

Educación. ¿Neutra e imparcial? (II)

29 març

A raiz de la campaña que lanzaron las NNGG del PP para denunciar de forma anónima a docentes que adoctrinan en los centros educativos  se han vertido muchas opiniones. Aquí pueden leer las de los sindicatos de educación.

Pero son muy sintomáticas las que proceden de ámbitos conservadores, en especial porqué coinciden con unas polémicas manifestaciones en clase de la docente del CEU Gloria Casanova que también han merecido su valoración.

maestro robotEn la tertulia en Ser Castellón se pudieron  escuchar opiniones que, afirmando respetar la libertad de cátedra, exigían a los docentes una labor educativa aséptica. Nada nuevo, una posible pérdida de neutralidad es la excusa de los cachorros del PP para lanzar esa campaña de delaciones anónimas.

De manera muy parecida el President de la Generalitat indicaba que los docentes deben dedicarse a enseñar, dejando aparte sus ideas o “gustos”. Como una muestra de todas estas voces pueden leerse las declaraciones del coordinador de comunicación del PP en Castellón Miguel Barrachina.

En todas ellas se plantea que mantener una determinada postura por parte de los docentes puede ir en contra del derecho a la libertad ideológica de los alumnos y por ello  se exige que los enseñantes olviden que ese derecho también es suyo.

no se te ocurra decir esoEl derecho a la libertad ideológica es inherente a cualquier democrácia. Nadie puede ser privado de él. El derecho a la libertad de expresión es también un derecho básico que, en la docencia, podemos equiparar a la libertad de cátedra. De ninguna manera se puede limitar la libertad de expresión en base a las creencias o ideológias de los demás. No se puede limitar el derecho a expresarse de alguién porqué a otros no les guste lo que uno dice.

Porque lo que uno expresa no ataca la libertad ideológica del que escucha. La libertad ideolológica se ataca cuando a una persona la obligan a callar. Aunque la excusa sea que el oyente se escandaliza.

Esto lo entienden muy bien los portavoces del PP cuando se refieren al caso de la docente del CEU.  Hablan acertadamente de libertad de cátedra, de que es posible no compartir las opiniones expresadas por una profesora, del debate necesario y enriquecedor. La Consellera de educación afirma incluso que no conoce con detalle lo sucedido y que para tener una opinión más cabal necesitaria información relevante.

¿Porqué no aplican ese mismo argumento a cualquier otra situación docente? ¿Porqué no rechazan las denuncias anónimas de difícil contrastación?

La respuesta tiene que ver con su concepción de la pluralidad y de la propia democracia. Todas las personas, sin excepción tienen derecho a la libertad ideológica, a la libertad de expresión y, en el caso de ser docentes a la libertad de cátedra. Toda persona, por otra parte, es responsable de sus actos y debe cumplir la legislación (no entraremos ahora en el imperativo ético de no cumplir leyes injustas) y la ley se debe aplicar cuando se lesionan derechos.  Y los docentes además deben cumplir su función con profesionalidad. Pero no es esto lo que los conservadores plantean aquí.

yo siempre tengo razónLo que piensan es que hay opiniones que no se pueden expresar. Cuando piden neutralidad y asepsia están exigiendo que la expresión se limite a aquellas ideas que consideran aceptables y que deberían prohibirse aquellas que no les parecen adecuadas. Lo que plantean es que quienes expresan ideas que coinciden con las suyas estan enseñando, mientras que los que expresan otras opuestas estan adoctrinando. Lo que hay es una inversión interesada de los derechos de manera que sentirse ofendidos en sus conciencias lo interpretan como un ataque a su libertad mientras que hacer callar al autor de la ofensa les parece normal, neutral, aséptico.

Todos los años, cuando se acerca el 14 de abril y Rita Barberá prohibe que se toque “La muixeranga”, el himno de riego, las canciones de homenaje a las víctimas de la represión franquista enterradas anónimamente en las fosas del cementerio de València, con la argumentación que se puede ofender a  gente que piensa distinto.  Por supuesto, y como corresponde, se le desobedece. 

Es esta forma sectaria de entender la democraciá, los derechos y las libertades la razón de que no les alarme  la clara coacción ideológica que supone el que la asignatura de Doctrina Social de la Iglesia sea obligatoria durante tres cursos tapar la bocapara los estudiantes de periodismo del CEU (Que admite magnanimamente una respetuosa discrepancia con la dóctrina católica),  tampoco el hecho de que se esté pagando con fondos públicos a los centros concertados que defienden un ideario concreto o que no les escandalice que se intente tapar la boca -y a veces lo consigan, con normas o con campañas despreciables como la que nos ocupa- a los docentes que no expulsan la realidad de sus aulas y hablan de la reforma laboral, o de la educativa,  o del sufrimiento de la mayoría de la gente que los rodea.

No aceptan que para enseñar hay que mojarse, respetar radicalmente los derechos de todas las personas, asumir y elaborar los conflictos que eso supone  y trabajar por y con la gente: alumnado, familias y comunidad. Enseñar no és servir a los dueños, no es obedecer a los que pontifican sobre qué es lo correcto, no es agachar la cabeza ante los que quieren imponer asepsia dictando que lo suyo, y sólo lo suyo, es lo neutro  y lo imparcial.

Educació. Neutra i imparcial?

26 març

Els joves del PP de la província de Castelló han encetat una campanya per denunciar, anònimament  als docents que adoctrinen en les aules.

foto estelada UJI_1Segons els diaris que he pogut llegir s’han referit a diversos casos reals: criticar l’aeroport de Castelló fent volar avionets de paper, animar als alumnes a fer vaga, criticar la llei educativa que vol traure el PP, denunciar les retallades que la població està patint… Al diari “Mediterráneo” en la seua versió escrita trauen com exemple d’adoctrinament el fet que en una finestra corresponent al despatx d’un sindicat d’estudiants de la Universitat Jaume I hi ha una senyera independentista.

Unes pàgines abans, el diputat de Cultura del PP, Héctor Folgado defensa fervorosament l’ensenyament  de la religió catòlica a l’escola, negant de manera categòrica que supose cap Bisbe_escolatipus d’adoctrinament i rematant amb la  denuncia que el professorat de religió en moltes ocasions es veu pressionat en el lliure exercici de la seva activitat docent.

No vull resistir-me al paral·lelisme d’imaginar-me unes classes sobre els països catalans -obligatòries per als centres però voluntàries per als alumnes- impartides per uns docents triats i certificats per la directiva de l’Assemblea Nacional Catalana però pagats per la Conselleria, i absolutament alienes a cap intenció adoctrinadora (no val riure), que la integritat i la decència d’aquest professorat està fora de tot dubte i, al mateix temps, haver de consentir la insuportable creu que els Joves Estudiants Catòlics haurien posat a la finestra del seu despatx en un barroer i antidemocràtic exercici de proselitisme.

educacio_si fessim políticaEls joves del PP proposen un ensenyament neutre i imparcial. Ja ha quedat clar que aquesta educació inclou la religió catòlica i, si ells són els garants de la neutralitat i imparcialitat, els semblarà neutre, si s’ha de valorar algun aspecte de la realitat, afirmar que els membres de la  PAH són violents i filoetarres, i serà d’una imparcialitat a proba de bomba dir que la reforma laboral està aconseguint traure a la població de la crisi.

Es a dir, els sembla be aquella educació que es limita a repetir allò que ells pensen i els sembla perseguible i denunciable -anònimament- tota opinió contrària a la seua.

Quina democràcia és la que no es basa en la llei sinò en el sentir del partit puntualment majoritari? Quina democràcia es la que no permet expressar, mantenir i defensar opinions discrepants? En quin tipus de país  mestres i professores s’han de callar allò que els identifica com persones i professionals? Com es pot adquirir pensament crític i autònom si no es confrontant amb els altres i escoltant diversitat d’argumentacions?

educación_publica_defiendeÉs molt fàcil saber, més enllà de les classes de religió catòlica, on hi ha adoctrinament als centres educatius. Només han de mirar quina neutralitat i imparcialitat hi ha als centres concertats. Faran alguna cosa els cadells del PP per analitzar-ho, denunciar si hi ha algun decantament i exigir augmentar la pluralitat que és l’única garantia de la democràcia?

És molt fàcil detectar on hi ha pressions al personal docent. Escolten ací  a Alfonso Rus, president de la Diputació de València convidant a rematar als professors que diuen gairebé i aleshores. Van dir alguna cosa sobre aquesta amenaça explícita els de NNGG? tenen alguna cosa a dir ara? No serà que la neutralitat i la imparcialitat els tapona el cervell?

biga en ojoNo serà que estem davant d’un cas de biga en ull propi que de tant carregar-la ja no la senten?

A la nostra societat estan passant coses molt greus. i, pel que fa a la llibertat d’expressió està sent continuadament atacada. Als centres educatius s’ha pretés prohibir, fins i tot, posar cartells de protesta per les agressions constants als drets d’alumnes, pares i professorat. La democràcia, en la interpretació del PP dona la raó a la majoria i, per tant, les minories sobren, estan equivocades, es poden reprimir, no mereixen drets…

On han aprés -on els han ensenyat- democràcia a aquests xicots?

No serà que l’educació de la dictadura encara perviu?

NNGG demanant  “libertad en las aulas” segons el Mediterraneo

La noticia en “El País”